Crònica del BCN Film Festival 2025
DIJOUS 24 D’ABRIL
El primer dia del festival comença després d’un Sant Jordi joiós i amb els carrers plens de gom a gom. Confiat arribo 10 minuts abans del tancament de la paradeta, que especialment avui per deferència amb nosaltres han muntat a l’entrada dels cinemes Verdi. Quina bona pensada!
Trobo a faltar el somriure de la Silvia, potser la veuré més endavant.
Sessió de les 10, la del senyoret que ni matina ni olora a pet. Tot un luxe en aquests temps de minitreballs precaris, ridículs salaris i jornades a mitges que no paguen les dues hores per dinar. Com va dir Rajoy: <<cuanto peor, mejor para todos y cuanto peor para todos mejor, mejor para mí el suyo beneficio…>>. El benefici d’una ciutat venuda al turisme, massificada de guiris i caparra de tanta festa, on la cultura no és un dret sinó un negoci institucional de subcontractes en mans d’un intel·ligent hexaedre.
UN “LIKE” DE BOB TREVINO
Sala 1 a les fosques, la peli ha començat. Amb la meva visió de gat veig que n’hi han molts llocs lliures, m’encanta poder escollir!
Com? L’actriu protagonista podria ser la veïna del costat. Clar! És la Barbie Ferreira, d’ascendència brasilera amb aspecte de portuguesa, és a dir ibèrica. Ella interpreta a la Lily Trevino, una jove tendre, innocent i grassoneta que busca l’amor del seu pare. Lily vol dir lliri en anglès, així és ella, tot puresa i santedat. Gran actuació!
El pare biològic de Lily, un home narcisista obsessionat amb els diners, que vol aconseguir novia, li demana col·laboració a la seva filla per conquerir la propera rossa.
Un drama còmic on l’amistat salva vides. Un retrat molt audaç de la soledat en la societat actual. Lacrimògena, pero molt bona, aquest primer llarg de la directora Tracie Laymon ha guanyat merescudament 13 premis del Públic en diferents festivals. Entremaliada i juganera. Acabo d’escoltar una cançó de Judas Priest?
La clau de volta és la magistral actuació de John Leguizamo, l’actor que fa de Bob mexicà. Aquest entaularà una relació profundament familiar amb Lily.
La podeu gaudir en cinemes aquest estiu!
Torn de tarda del dijous, sessió de les 17:45, estic frisós (fortament impacient) per gaudir de l’Art al Cinema. Aquest any tenim l’honor de presenciar una de les perles documentals del festival.
JAGO: EL NUEVO GENIO DE LA ESCULTURA
El film dirigit per Luigi Pingitore comença amb una declaració d’intencions del protagonista, Jago fa seva la frase del gran mestre Michelangelo Buonarroti: <<ancora imparo>> (encara estic aprenent). Això junt a la vista aèria panoràmica de la cantera gegant de marbre que ens recorda a la peli ‘The Agony and the Ecstasy’ (1965) protagonitzada per Charlton Heston i dirigida per Carol Reed, reforça l’homenatge al geni (Miquel Àngel).
“Jago: Into the White” és el títol en anglès. Els primers minuts de ritme a batzegades treuen una mica de polleguera a l’espectador amant dels documentals, tants viatges i canvis de localització desorienten a qualsevol, però afortunadament desprès es solventa.
Un cub de marbre blanc llest per convertir-se en allò que Jago decideixi. Música emocionant. Jago imagina lo que sigui dins de la pedra alba i ho transforma en quelcom concret.
Dedica una mitjana de 13 hores al dia a la seva feina: esculpir, escriure, publicar, trucades, reds socials, marketing, contactar directament amb els compradors sense intermediaris, etc. S’ha entregat totalment a la seva passió. Mentre el poble italià es diverteix veient com guanya l’Eurocopa durant la pandemia, Jago esculpeix. L’excel·lència té un preu. Per a Jago crear és la cosa més important.
La seva mare va encoratjar-lo a prosseguir el camí dels grans escultors. Així es reconeix en els gestos i obres dels artistes del passat, com per exemple Miquel Àngel (Renaixement) i Canova (Neoclassicisme).
Documental explícit en l’art de l’escultura, mostra tot el procés i les tècniques, no amaga res. Molt interessant i didáctic.
Avui dia les reds socials i la publicació de contingut, així com la dopamina de les pantalles competeixen amb la dedicació i el compromís dels creadors amb el seu art. Ens hem tornat mandrosos, simples, ximples i ‘chimp’ espectadors.
Al passi especial premsa literalment erem sis persones dins la sala, amb un ambient agradable, obert a comentar la jugada. Quan vaig veure les escultures de seguida em va venir al cap les obres de Jaume Plensa i pensar quina calma (Carmela), la ventura de ser artista venent reconegudament la teva obra.
Acabada la sessió de Jago, a un quart de vuit del vespre, sortim per davant i sorpresa amb la catifa vermella de la peli d’inauguració “Un ‘Like’ de Bob Trevino”. Crec que no vaig arribar a veure a la Barbie Ferreira en carn i ossos o potser estava molt canviada.
DIVENDRES 25 D’ABRIL
Tinc molta curiositat per veure ‘La furgo’, així de primeres té pìnta d’aventurera, com aquell jovent que s’en va del seu lloc d’origen per trobar un “futut” (fusió entre futur i fotut) millor. Quan el talent marxa i ens quedem amb els orfes, la por s’escampa com pólvora.
Sessió de les 9:30 (dos quarts de 10) boníssima hora per veure ben fresc aquesta première mundial feta a casa nostra. Visca els productes de proximitat!
LA FURGO
Dirigida per l’Eloy Calvo i basada en el còmic ‘La furgo’ de Martín Tognola i Ramon Pardina. El guió a mans del mateix Ramon Pardina, però amb la col·laboració de Mercè Sarrias.
Comença amb el protagonista (Pol López) dormint al costat de la seva filla Violeta a dins d’una furgoneta, decorada amb dibuixos, llibres i pintures. S’aixeca del llit i es prepara un cafè, just abans de portar la nena a l’escola. L’actor principal interpreta a un pare divorciat que està passant la crisi dels 40 i es fa dir Os, malviu pernoctant habitualment sobre rodes, aparcat en una clariana entre edificis de maó
L’Os s’apropia indegudament amb sigil d’una cartera que li agafa a una clienta de la cafeteria que utilitza habitualment com a lavabo públic, així doncs li treu el carnet del gimnàs que es pot dir amb dos o tres dits per a dutxar-se i anar al lavabo, desprès de fer un cafè i un cigarro…femta d’esbarjo.
Avui dia, degut a una especulació letal moltes persones es veuen obligades a dormir en coches, furgos i autocaravanes. La vivenda ha deixat de ser un dret per convertir-se en un luxe. Alguna cosa s’està fent malament quan el salari mínim no arriba al llindar d’un lloguer i no s’han pres les mesures raonables per evitar-ho.
La Violeta viatge amb la imaginació i el guiatge destre del seu pare, la fantasia també serveix per anar de vacances. Personatges entranyables com el típic ‘Javi’ ‘Gevi’ (tribu urbana) calçant les ‘JotaXavier’ (sabates icòniques dels anys 80 fetes a Elx - Alacant de mor!-); la vella del ‘visillo’ amb el nom de l’avia de ‘Cuéntame’ (Herminia) o en Litus, el guàrdia urbà amic de tota la vida que el salva de les trucades de la citada veïna tafanera.
Un film molt al corrent del present, on tothom s’ha de reinventar per poder tirar endavant, revessegat d’humanitat de la bona, germanor, complicitat i caliu a cabassos en aquest drama doblement còmic (original de paper i tractament rialler).
Al sortir saludo al ‘Jose’ i em recomana que vegi ‘Diamanti’. Adient consell, moltes gràcies! Aquest home és un fanàtic del cinema, però confessa que s’ha tornat més selectiu, prefereix fruir digerint les pel·lícules en comptes de consumir-les compulsivament.
Sessió de les 11:30 (dos quarts de dotze), em pregunto com serà el resultat de barrejar una producció italiana amb un director turc.
DIAMANTI
Cinema dins del cinema, un director (Ferzan Özpetek) reuneix a totes les actrius en un dinar, reparteix el guió tot dient sou diamants (<<diamanti>>). A taula tot són dones menys dos homes i el director. Les dones estan conectados amb el Tot gràcies a la seva intuïció natural.
Es tracta d’una declaració d’amor a les dones representades en diferents arquetips. Per exemple tenim la Silvana (l’actriu Mara Venier) és la que pren el rol de mare de tothom o millor dit de nona (avia), acostumada a fer dinars per a quaranta convidats i sempre disposada a donar petons, abraçades i consol; la directora dictadora d’art, la Bianca, d’una altivesa arrogant; la seductora (tigressa), la Fausta; la dona maltractada pel seu marit, la Nicoletta; la dona valenta com l’Alberta o la sensible, la Gabriela.
Alberta i Gabriela dirigeixen la sastreria Canova, un taller de costura que han heretat als anys 70 (del passat segle) de la seva tieta. Alberta (interpretada per Luisa Ranieri) fa de germana gran, pèl-roja de caràcter fort, actua com a cap visible, va treballar amb Balenciaga a París. En canvi Gabriela (interpretada per Jasmine Trinca) és la sorelina (germana petita, dolça, entranyable), tendresa alambinada. Ambdues fan un duo dinàmic prodigiós capaç de destil·lar gotes de diamant al més dur dels espectadors.
Hi ha un momento di pelle d’oca (pell de gallina) quan totes les dones del taller de costura es posen a cantar i a ballar amb dos mossos que porten les teles. De cop i volta estem en un musical? Viva la canzone italiana!
La banda sonora de corda és molt bona, li dóna molt de ritme a la peli, combina de meravella amb la mostra explícita dels processos desenvolupats a la costura: marcar amb el guix, tall, embastar, cosir a máquina…
En paraules de Jose: <<Ferzan Özpetek hace participar al espectador, lo hace cómplice, nada que ver con el cine comercial que hace tonto al espectador>>. El públic italià ha reconegut aquesta bona película, ja que allà ha estat l’últim gran èxit de taquilla. Estic molt content d’haver gaudit d’aquesta première emocionant.
Deixant detalls i pistes, l’espectador comprèn les coses, s’implica enriquint de significat/s el film. Aquesta peça d’Haute couture en francès o millor dit d’Alta moda en italià, té un patronatge (guió elaborat per Elisa Casseri, Carlotta Corradi i Ferzan Özpetek) excel·lent, una confecció (regia -direcció en italià-) magistral, i un teixit actoral que funciona com la seda. Un vestuari, una fotografia i un art impecables.
Una obra d’art per assaborir més d’un cop a la gran pantalla!
M’ha estat impossible veure aquest film i no pensar en el sonetí ‘La Rosada’ del poeta Trinitat Catasús.
Palmarès 2025
PREMI A LA MILLOR PEL·LÍCULA
"The quiet son"
de Delphine Coulin y Muriel Coulin
PREMI A LA MILLOR DIRECCIÓ
Alissa Jung
per “Paternal Leave”
PREMI AL MILLOR GUIÓ
Lilja Ingolfsdottir
per “Adorable”
PREMI AL MILLOR ACTOR
Grégory Gadebois
per "La primera escuela"
PREMI A LA MILLOR ACTRIU
Alexandra Lamy
per "La primera escuela"
PREMI FESTIVAL CASTELL DE PERALADA A LA MILLOR MÚSICA
Marc Parrot
per "La Furgo”
PREMIO AL MILLOR MUNTATGE
Anja Siemens
por "Köln 75”
PREMI DE LA CRÍTICA (ACCEC)
"Köln 75"
de Ido Fluk
PREMI NOUS TALENTS AL MILLOR CURTMETRATGE
"Espiral"
de Sara Hernández Rodríguez
LA CASA DEL CINE